dimecres, 24 de novembre del 2010
Una notícia sobre Ramon Llull (Levante-EMV)
En aquest enllaç trobareu una notícia recent sobre Ramon Llull.
diumenge, 21 de novembre del 2010
MATÈRIA DE LES DUES PROVES DE LA 1a AVALUACIÓ
PROVA NÚM. 1
Unitat 1
Pàgina 10 a 15 (teoria i pràctica)
Pàgina 16 i 17 (pràctica)
Pàgina 32 a 34 (pràctica)
Unitat 2
Pàgina 41 i 42 (teoria)
Pàgina 45 (pràctica)
PROVA NÚM. 2
Unitat 2
Pàgina 43 a 45 (pràctica)
Pàgina 46 a 49 (teoria i pràctica)
Pàgina 64 (pràctica)
Unitat 3
Pàgina 72 a 79 (teoria i pràctica)
Unitat 1
Pàgina 10 a 15 (teoria i pràctica)
Pàgina 16 i 17 (pràctica)
Pàgina 32 a 34 (pràctica)
Unitat 2
Pàgina 41 i 42 (teoria)
Pàgina 45 (pràctica)
PROVA NÚM. 2
Unitat 2
Pàgina 43 a 45 (pràctica)
Pàgina 46 a 49 (teoria i pràctica)
Pàgina 64 (pràctica)
Unitat 3
Pàgina 72 a 79 (teoria i pràctica)
dissabte, 13 de novembre del 2010
RAMON LLULL: Obra filosòfica i doctrinal
El Llibre de Gentil e los tres savis
El Llibre de Gentil (1274-1276) és una obra apologètica que vol demostrar l'eficàcia del mètode de Ramon Llull en una discussió sobre la veracitat o falsedat de les tres religions del llibre: judaisme, cristianisme i islam. En aquesta obra, un gentil (és a dir, un pagà) es troba tres savis: un jueu, un cristià i un musulmà. Els representants de les tres religions l'il·lustren sobre l'existència d'un únic Déu, sobre la creació i sobre la resurrecció, i cadascú presenta la seva religió perquè el gentil i el lector escullin la que els sembli veritable. El llibre no indica quina religió tria el gentil.
Al llarg de l'obra crida l'atenció l'exposició sistemàtica dels principis de la llei mosaica i de l'islam, que demostra un coneixement notable dels continguts de les dues religions, fet no gaire corrent a l'època de l'autor. A més, la ficció que envolta la narració està bastant desenvolupada i interacciona d'una manera molt subtil amb les argumentacions dels savis.
Arbre de la ciència (Arbor Scientia) és una de les obres més extenses i característiques de Ramon Llull, escrita a Roma entre 1295 i 1296. És una versió en forma enciclopèdica l'Art general o Ars magna destinada a un públic no universitari. L'obra recorre a una analogia comú en ell: la comparació orgànica, en la que cada ciència es representa com un arbre amb arrels, tronc, branques, fulles i fruits. Les arrels representen els principis bàsics de cada ciència; el tronc, l'estructura; les branques, els gèneres; les fulles, les espècies; i els fruits, els individus, els seus actes i les seves finalitats. Aquesta al·legoria vegetal mostra la influència d'Aristòtil.
L’obra està dividida en setze arbres: Catorze arbres principals i dos auxiliars amb una funció complementària.
Arbres principals:
Elemental: estudia la física.
Vegetal: la botànica.
Sensual: biologia.
Imaginari: arts.
Humanitari: antropologia.
Moral: ètica.
Imperial: política.
Apostòlic: eclesiologia.
Celestial: astrologia.
Angelical: angelologia.
Eviterna: escatologia.
Maternal: mariologia.
Cristià: cristologia.
Divinal: teologia.
Arbres auxiliars:
Exemplificat: guia il·lustrativa dels anteriors, als que explica, a base d'exemples, proverbis i refranys.
Qüestionat: es refereix en termes de lògica les qüestions referents als demés.
Tracta d'una discussió entres dues germanes, la ciència i la fe.
Encara que el sistema pugui semblar esquemàtic, els arbres lul·lians, expressen una clara sistematització del coneixement que organitza i simplifica l'estudi de les diverses disciplines tractades.
Llibre de l'orde de cavalleria
En aquesta peça didàctica dels primers anys de la seva producció (va ser escrita entre el 1274 i el 1276), Llull parla de les característiques dels bons cavallers, que han de tenir com a principals objectius desenvolupar l'honor cristià i la noblesa d'esperit, cosa que s'aconsegueix amb una observança estricta de la pietat. A vegades el text és combatiu i agressiu, ja que recomana convertir els fidels amb l'espasa a la mà alhora que se'ls predica la veritat de Crist.
Aquest manual del cavaller cristià va influir en Joanot Martorell a l'hora de redactar Tirant lo Blanc.
El Llibre de Gentil (1274-1276) és una obra apologètica que vol demostrar l'eficàcia del mètode de Ramon Llull en una discussió sobre la veracitat o falsedat de les tres religions del llibre: judaisme, cristianisme i islam. En aquesta obra, un gentil (és a dir, un pagà) es troba tres savis: un jueu, un cristià i un musulmà. Els representants de les tres religions l'il·lustren sobre l'existència d'un únic Déu, sobre la creació i sobre la resurrecció, i cadascú presenta la seva religió perquè el gentil i el lector escullin la que els sembli veritable. El llibre no indica quina religió tria el gentil.
Al llarg de l'obra crida l'atenció l'exposició sistemàtica dels principis de la llei mosaica i de l'islam, que demostra un coneixement notable dels continguts de les dues religions, fet no gaire corrent a l'època de l'autor. A més, la ficció que envolta la narració està bastant desenvolupada i interacciona d'una manera molt subtil amb les argumentacions dels savis.
Arbre de la ciència (Arbor Scientia) és una de les obres més extenses i característiques de Ramon Llull, escrita a Roma entre 1295 i 1296. És una versió en forma enciclopèdica l'Art general o Ars magna destinada a un públic no universitari. L'obra recorre a una analogia comú en ell: la comparació orgànica, en la que cada ciència es representa com un arbre amb arrels, tronc, branques, fulles i fruits. Les arrels representen els principis bàsics de cada ciència; el tronc, l'estructura; les branques, els gèneres; les fulles, les espècies; i els fruits, els individus, els seus actes i les seves finalitats. Aquesta al·legoria vegetal mostra la influència d'Aristòtil.
L’obra està dividida en setze arbres: Catorze arbres principals i dos auxiliars amb una funció complementària.
Arbres principals:
Elemental: estudia la física.
Vegetal: la botànica.
Sensual: biologia.
Imaginari: arts.
Humanitari: antropologia.
Moral: ètica.
Imperial: política.
Apostòlic: eclesiologia.
Celestial: astrologia.
Angelical: angelologia.
Eviterna: escatologia.
Maternal: mariologia.
Cristià: cristologia.
Divinal: teologia.
Arbres auxiliars:
Exemplificat: guia il·lustrativa dels anteriors, als que explica, a base d'exemples, proverbis i refranys.
Qüestionat: es refereix en termes de lògica les qüestions referents als demés.
Tracta d'una discussió entres dues germanes, la ciència i la fe.
Encara que el sistema pugui semblar esquemàtic, els arbres lul·lians, expressen una clara sistematització del coneixement que organitza i simplifica l'estudi de les diverses disciplines tractades.
Llibre de l'orde de cavalleria
En aquesta peça didàctica dels primers anys de la seva producció (va ser escrita entre el 1274 i el 1276), Llull parla de les característiques dels bons cavallers, que han de tenir com a principals objectius desenvolupar l'honor cristià i la noblesa d'esperit, cosa que s'aconsegueix amb una observança estricta de la pietat. A vegades el text és combatiu i agressiu, ja que recomana convertir els fidels amb l'espasa a la mà alhora que se'ls predica la veritat de Crist.
Aquest manual del cavaller cristià va influir en Joanot Martorell a l'hora de redactar Tirant lo Blanc.
RAMON LLULL: Llibre d'Amic e Amat
Llibre d'Amic e Amat
Obra mística de Ramon Llull que forma part del llibre cinquè del Blanquerna (De vida ermitana).
Redactat probablement entre el 1276 i el 1278, fou inclòs posteriorment en el Blanquerna i fou presentat com una obra feta pel protagonista a petició d'un ermità. Consta de 365 unitats molt breus o versicles, alguns dels quals són dialogats. Síntesi de la mística i la filosofia lul·liana, formalment és una mena de llibre de meditació cristiana adreçat als ermitans, de gran valor poètic. És un conglomerat d'antítesis, paradoxes i metàfores, i presenta una gran concentració conceptual. Els elements constitutius són l'Amic (l'home), l'Amat (Crist o Déu) i l'amor, sovint personificat, que sol ésser l'intermediari entre tots dos. El llibre, que reflecteix l'experiència mística personal de Llull, és influït per la Bíblia (particularment pel Càntic dels càntics), la lírica trobadoresca, Iacopone da Todi, la mística augustiniana i l'obra dels sufís hispanomusulmans. A part les versions completes del Blanquerna, del Llibre d'Amic e Amat tot sol hi ha conservats diversos manuscrits: en català, un del s XVI i un altre de copiat el 1646, conservats a Palma. N'hi ha deu versions llatines manuscrites, la més antiga de les qual és del s XIII. N'hi ha, encara, dues versions franceses (s XIV) i una de castellana (s XVI). Hom n'ha fet diverses edicions independents del Blanquerna; entre les catalanes n'hi ha dues d'incompletes, començades el 1886; la primera edició completa és la de Palma del 1904. La primera edició llatina és la de París del 1505, a cura de Lefèvre d'Étaples. De les edicions franceses la més antiga és la de París del 1586. Hom n'ha fet, encara, edicions en castellà, italià, anglès i alemany.
(d'Enciclopèdia Catalana)
Obra mística de Ramon Llull que forma part del llibre cinquè del Blanquerna (De vida ermitana).
Redactat probablement entre el 1276 i el 1278, fou inclòs posteriorment en el Blanquerna i fou presentat com una obra feta pel protagonista a petició d'un ermità. Consta de 365 unitats molt breus o versicles, alguns dels quals són dialogats. Síntesi de la mística i la filosofia lul·liana, formalment és una mena de llibre de meditació cristiana adreçat als ermitans, de gran valor poètic. És un conglomerat d'antítesis, paradoxes i metàfores, i presenta una gran concentració conceptual. Els elements constitutius són l'Amic (l'home), l'Amat (Crist o Déu) i l'amor, sovint personificat, que sol ésser l'intermediari entre tots dos. El llibre, que reflecteix l'experiència mística personal de Llull, és influït per la Bíblia (particularment pel Càntic dels càntics), la lírica trobadoresca, Iacopone da Todi, la mística augustiniana i l'obra dels sufís hispanomusulmans. A part les versions completes del Blanquerna, del Llibre d'Amic e Amat tot sol hi ha conservats diversos manuscrits: en català, un del s XVI i un altre de copiat el 1646, conservats a Palma. N'hi ha deu versions llatines manuscrites, la més antiga de les qual és del s XIII. N'hi ha, encara, dues versions franceses (s XIV) i una de castellana (s XVI). Hom n'ha fet diverses edicions independents del Blanquerna; entre les catalanes n'hi ha dues d'incompletes, començades el 1886; la primera edició completa és la de Palma del 1904. La primera edició llatina és la de París del 1505, a cura de Lefèvre d'Étaples. De les edicions franceses la més antiga és la de París del 1586. Hom n'ha fet, encara, edicions en castellà, italià, anglès i alemany.
(d'Enciclopèdia Catalana)
diumenge, 7 de novembre del 2010
Principals figures literàries
a) Al.literació: repetició poètica de determinats sons semblants en la cadena discursiva
b) Paral.lelisme: repetició de la mateixa estructura sintàctica en el poema.
c) Zeugma: la unió (en un mateix sintagma dependent d’una paraula polisèmica) de dos sentits que normalment no haurien d’estar relacionats.
d) Hipèrbaton: presentació d’un ordre sintàctic que contravé alguna forma aceptada comunament.
e) Símbol: objecte, o element en general, que remet a una altra idea o realitat per convenció més o menys figurada.
f) Metáfora: joc de figuració entre dos elements que tenen un punt de relació que el spot fer objecte d’una comparació.
g) Sinècdoque: figura que consisteix a referir-se a un element per una part intrínseca a aquest element.
h) Sinèstesia: una translació qualificativa consistent a confondre els elements sensorials referits a un determinat element.
i) Ironia: figura de pensament consistent a afirmar allò que es vol negar. La interpretació correcta d’una ironia no és el sentit literal de les paraules, sinó soviet el contrari.
j)Personificació: figura retòrica que consisteix a presentar els objectes o els éssers irracionals com a persones que parlen o que tenen qualitats o es comporten com les petrsones. Quan aquests éssers parlen s'anomena PROSOPOPEIA.
k)Comparació: Figura retòrica per la qual un element es compara amb un altre de més conegut per tal de remarcar una qualitat d'aquell. També s'anomena SÍMIL. Quan la comparació es fa no a partir de la semblança sinó de la diferència, s'anomena DISSEMBLANÇA O DISSIMILITUD.
l) Al.legoria: figura retòrica que consisteix a expressar una idea mitjançant una imatge o una successió d'imatges que engloben un sentit directe i un de figurat. Es diferencia de la metàfora per la seua extensió, ja que l'al.legoria pot abastar tota una obra literària. La seua finalitat pot ser tant estètica com didàctica o moral.
ll) Paradoxa: figura retòrica mitjançant la qual un enunciat que en realitat és veritat fa violència al sentit comú, en presentar-se sota una aparença inversemblant, contradictòria o absurda, ja que consta de dos conceptes antagònics.
m) Símbol: Per oposició a indici i a icona, el símbol no manté cap relació objectiva amb l'objecte que designa, sinó que s'hi relaciona només mitjançant una llei (o convenció social arbitrària). Té parentiu amb la metàfora i l'al.legoria.
n) Anàfora: figura retòrica que consisteix a repetir un mateix mot o grup de mots al començament de dos o més versos o enunciats successsius amb la finalitat de reforçar el sentit del mot i donar-li èmfasi.
o) Aposició: procediment gramatical mitjançant el qual un mot o una proposició qualifica un nom (o un pronom) al qual es juxtaposa. Pot ser EXPLICATIVA, quan no aporta cap copncepte nou a l'element que determina; i eSPECIFICATIVA, quan a més d'explicar el mot el completa i el diferencia dels altres del mateix gènere.
b) Paral.lelisme: repetició de la mateixa estructura sintàctica en el poema.
c) Zeugma: la unió (en un mateix sintagma dependent d’una paraula polisèmica) de dos sentits que normalment no haurien d’estar relacionats.
d) Hipèrbaton: presentació d’un ordre sintàctic que contravé alguna forma aceptada comunament.
e) Símbol: objecte, o element en general, que remet a una altra idea o realitat per convenció més o menys figurada.
f) Metáfora: joc de figuració entre dos elements que tenen un punt de relació que el spot fer objecte d’una comparació.
g) Sinècdoque: figura que consisteix a referir-se a un element per una part intrínseca a aquest element.
h) Sinèstesia: una translació qualificativa consistent a confondre els elements sensorials referits a un determinat element.
i) Ironia: figura de pensament consistent a afirmar allò que es vol negar. La interpretació correcta d’una ironia no és el sentit literal de les paraules, sinó soviet el contrari.
j)Personificació: figura retòrica que consisteix a presentar els objectes o els éssers irracionals com a persones que parlen o que tenen qualitats o es comporten com les petrsones. Quan aquests éssers parlen s'anomena PROSOPOPEIA.
k)Comparació: Figura retòrica per la qual un element es compara amb un altre de més conegut per tal de remarcar una qualitat d'aquell. També s'anomena SÍMIL. Quan la comparació es fa no a partir de la semblança sinó de la diferència, s'anomena DISSEMBLANÇA O DISSIMILITUD.
l) Al.legoria: figura retòrica que consisteix a expressar una idea mitjançant una imatge o una successió d'imatges que engloben un sentit directe i un de figurat. Es diferencia de la metàfora per la seua extensió, ja que l'al.legoria pot abastar tota una obra literària. La seua finalitat pot ser tant estètica com didàctica o moral.
ll) Paradoxa: figura retòrica mitjançant la qual un enunciat que en realitat és veritat fa violència al sentit comú, en presentar-se sota una aparença inversemblant, contradictòria o absurda, ja que consta de dos conceptes antagònics.
m) Símbol: Per oposició a indici i a icona, el símbol no manté cap relació objectiva amb l'objecte que designa, sinó que s'hi relaciona només mitjançant una llei (o convenció social arbitrària). Té parentiu amb la metàfora i l'al.legoria.
n) Anàfora: figura retòrica que consisteix a repetir un mateix mot o grup de mots al començament de dos o més versos o enunciats successsius amb la finalitat de reforçar el sentit del mot i donar-li èmfasi.
o) Aposició: procediment gramatical mitjançant el qual un mot o una proposició qualifica un nom (o un pronom) al qual es juxtaposa. Pot ser EXPLICATIVA, quan no aporta cap copncepte nou a l'element que determina; i eSPECIFICATIVA, quan a més d'explicar el mot el completa i el diferencia dels altres del mateix gènere.
dilluns, 1 de novembre del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)