Diglòssia
El concepte de diglòssia es refereix a una situació lingüística relativament estable en què, al costat dels principals dialectes de la llengua (que pot incloure una forma o diverses formes regionals normativitzades), hi ha una varietat molt divergent, altament codificada, sovint gramaticalment més complexa, vehicle d’un cos de literatura escrita ampli i respectat, procedent d’un període més antic o d’una altra comunitat lingüística, que és àmpliament apresa en l’educació formal i usada sobretot com a llengua escrita i com a parlar formal, però que no ho és per cap sector de la comunitat en la conversa ordinària.
El cas més sovint citat de diglòssia és el de la Suïssa alemanya, on tota la població coneix dues varietats ben diferents de l’alemany: l’alemany comú (literari) i el suís-alemany o Schwyzertütsch, els quals són clarament distingits en les dues funcions assenyalades pel lingüista Ferguson (que va forjar el concepte de diglòssia l’any 1959). Hi ha casos, però, en què la noció de diglòssia tal com la va elaborar aquest autor resulta insuficient. Per això actualment preval la tendència a generalitzar-la i es considera diglòssica tota situació en què es dóna una varietat alta (A), vehicle normal per a la comunicació més formal, i una varietat baixa (B), vehicle per a la comunicació familiar o quotidiana, essent aquestes varietats clarament diferenciades.
Us sembla que en els territoris de parla catalana es constata una situació diglòssica? Hi ha cap època històrica en què el català s’hagi trobat en un cas de diglòssia? En concurrència amb quina altra llengua?
