dissabte, 9 d’octubre de 2010

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

A) VARIETAT HISTÒRIQUES o DIACRÒNIQUES
B) VARIETATS GEOGRÀFIQUES O DIATÒPIQUES
C) VARIETATS SOCIALS O DIASTRÀTIQUES
D) VARIETATS FUNCIONALS O DIAFÀSIQUES

A) Les varietats històriques o DIACRÒNIQUES afecten bàsicament la història de la llengua. Totes les llengües han anat evolucionant a través del temps, i cada època es defineix per l’ús d’uns elements característics, encara que l’evolució de la llengua és molt lenta. Fins i tot, hi ha trets que singularitzen la llengua emprada per les generacions més joves en oposició a d’altres que caracteritzen la parla de les generacions de més edad. També en aquest cas, encara que el tema no ha estat gaire estudiat, podríem parlar de varietats diacròniques: la varietat juvenil i la varietat senil de la llengua actual.

B) Les varietats geogràfiques o DIATÒPIQUES són una altra de les diversitats existents en tota llengua. Aquestes divergències vénen donades per la relació que s’estableix entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comàrteixen unes característiques lingüíastiques comunes que les diferencies d’altres grups que habiten altres territoris de la mateixa llengua.

C) Les varietats socials o DIASTRÀTIQUES són aquelles que caracteritzen els diversos estrats o grups sòcio-culturals que componen tota societat lingüística. És evident que no parlen igual els botiguers que els economistas, encara que tots dos grups tracten el tema del comerç. Les varietats diastràtiques són també anomenades DIALECTES SOCIALS perquè els trets distintius que els caracteritzen són compartits pels membres de grups professionals, tècnics, socials, etc. En aquest sentit es pot parlar de dialectes o argots propis dels estudiants, dels metges, etc.

D) Els dialectes funcionals, també anomenats varietats DIAFÀSIQUES, estan determinades per les funcions concretes del discurs lingüístic en cada tipus de situació d’ús. Aquestes es vinculen a les funcions lingüístiques concretes. Així, mentre que els diversos funcionaris d’una institución poden emprar, a l’hora d’intercomunicar-se, unes variants lingüístiques diastràtiques pròpies de la seua peculiar parla, sols el vocabulari estructe de la funció administrativa pertany a la varietat diafásica.

És evident que no emprem la mateixa manera de parlar –el mateix registre lingüístic- quan parlem col.loquialment amb amics i parents amb els quals ens uniesen lligams afectius forts, que quan ho fem amb desconeguts o quan ens trobem en una situació comunicació més formal (discursos acadèmics, diàlegs erudits, exàmens, etc.)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada