UNITAT 6
Pàgina: 167, 168, 169, 170, 171, 172, 173, 174, 175, 176 i 177 (TEORIA)
PRÀCTICA: un text amb preguntes i una pregunta de pronoms febles (pàg. 195... Gramàtica de l'oració)
divendres, 22 d’abril del 2011
dijous, 14 d’abril del 2011
El patriarca Ribera y los moriscos (Levante-EMV)
José Luis Villacañas
Tras Muro de Alcoi, poco antes de llegar al barranco del Clariano, en la carretera que lleva a Vergel, había antes una puerta que trazaba sobre el asfalto el ojo de un viejo puente. Era un lugar simbólico. Cuando cruzaba esa puerta, el viajero tenía la conciencia de entrar en un sitio secreto. Luego se avanzaba entre los pinares, olivares y cerezos del valle de Planes. Era otra tierra. Como tantas otras cosas simbólicas, aquella puerta ha desaparecido con la autovía. Cuando se llega a Benimarfull, todavía se siente el vértigo de la velocidad. Es como si hubieran acercado esta tierra morisca a la civilización y tú, curiosamente, tardaras más en encontrarla. Por eso uno se inquieta hasta contemplar a lo lejos Margalida, o más empinada, Catamarruc. Entonces sabes que ya estás en medio del paraíso de paz, de verdor y de reposo que buscas. Este año, con tantas lluviaa y este calor anticipado, la retama era ingente, con sus plurales tonos amarillos. El monte bajo brillaba espléndido.
Fuimos como siempre de excursión hacia Alcalá, el viejo territorio de Al-Azrach, el orgulloso rival de don Jaume, obstinado y fiel en su resistencia. Por doquier, restos de casas moriscas, muros deslomados en medio de las zarzas, humildes apriscos en las altas laderas, esparcidas sus piedras. Y hasta donde alcanza la vista, siempre allí, las terrazas allanadas a lo largo de los siglos. Muchas ahora apenas acogen los tocones de algunos cerezos, los milagrosos brotes de almendros leñosos, los hilos de piedras sepultados en el esparto o en las esparragueras. Uno no puede ni imaginar el intenso trabajo humano que aquella cultura y aquella raza, que la ignorancia juzga de invasores, dejó sepultado en esta tierra. Ahora, cuando siglos después se contempla este paisaje, uno ve todavía a esos humildes moriscos, como si imaginara esta tierra prístina, en plenitud, sin rastro de abandono, recién salida de su esfuerzo, esmaltada en el sudor.
Sí, he pensado mucho estos días en aquella fecha de 1609. En realidad, he tenido que pensar en el patriarca Ribera, de cuya muerte se cumplen ahora cuatro siglos. Lo he hecho con motivo de una exposición que se puede visitar en el Colegio del Corpus Christi, cuidada con esmerada sabiduría por Daniel Benito y con fotos espectaculares de Mateo Gamón. Ribera, hay que decirlo, no tiene buena fama entre la progresía valenciana. Fuster le colgó el sambenito de castellano invasor que había acabado con los erasmistas valencianos. ¡La miopía de Fuster! En realidad, el viejo patriarca murió deprimido por haber cumplido la orden regia de la expulsión de los moriscos. Era la señal inequívoca del fracaso de su vida como pastor y como obispo. No debemos ser crueles con Ribera. Podemos hacernos cargo de su dolor. Ahora, mientras recuerdo el paseo por la tierra que los moriscos humanizaron con su trabajo, y la veo más abandonada que ellos la dejaron, como si la huella de su ausencia se resistiera a desaparecer, comparto esa tristeza. Y con motivo. En un instante de ese día de domingo, miro al cielo. Los hidroaviones remolineaban sobre nuestras cabezas. Sin duda, iban al pantano de Beniarres. Luego, la noticia. Más de mil hectáreas abrasadas en Benicolet. Podemos comprender el dolor del patriarca Ribera. Echó a muchos que amaban esta tierra. Ahora, nunca sabremos hasta dónde llega la pulsión de los incendiarios.
Al regreso, no quisimos tomar la autovía demasiado pronto. Y lo agradecimos. Al paso por Muro de Alcoi, recordamos lo que ya sabíamos. El 17 de abril se inaugura en la villa un nuevo congreso sobre las posibilidades económicas y sociales del minifundismo. Sin duda, muchos pensarán que Muro se entrega a la moda del gusto por lo pequeño que inventara E. F. Zumacher en los años 70. Nada más lejano de la realidad. El minifundio es la esencia de la economía morisca y no es un azar que la iniciativa venga de Muro, un municipio ejemplar en varias cosas. Y quizá los valencianos, en este año dedicado a Ribera, puedan reencontrar ese alma que todavía guarda el secreto de la tierra, la única que puede salvarla del desconcierto y la disolución. Quizá este sea el valor de compartir el intenso y humano dolor final del patriarca, a los cuatro siglos de su muerte.
Tras Muro de Alcoi, poco antes de llegar al barranco del Clariano, en la carretera que lleva a Vergel, había antes una puerta que trazaba sobre el asfalto el ojo de un viejo puente. Era un lugar simbólico. Cuando cruzaba esa puerta, el viajero tenía la conciencia de entrar en un sitio secreto. Luego se avanzaba entre los pinares, olivares y cerezos del valle de Planes. Era otra tierra. Como tantas otras cosas simbólicas, aquella puerta ha desaparecido con la autovía. Cuando se llega a Benimarfull, todavía se siente el vértigo de la velocidad. Es como si hubieran acercado esta tierra morisca a la civilización y tú, curiosamente, tardaras más en encontrarla. Por eso uno se inquieta hasta contemplar a lo lejos Margalida, o más empinada, Catamarruc. Entonces sabes que ya estás en medio del paraíso de paz, de verdor y de reposo que buscas. Este año, con tantas lluviaa y este calor anticipado, la retama era ingente, con sus plurales tonos amarillos. El monte bajo brillaba espléndido.
Fuimos como siempre de excursión hacia Alcalá, el viejo territorio de Al-Azrach, el orgulloso rival de don Jaume, obstinado y fiel en su resistencia. Por doquier, restos de casas moriscas, muros deslomados en medio de las zarzas, humildes apriscos en las altas laderas, esparcidas sus piedras. Y hasta donde alcanza la vista, siempre allí, las terrazas allanadas a lo largo de los siglos. Muchas ahora apenas acogen los tocones de algunos cerezos, los milagrosos brotes de almendros leñosos, los hilos de piedras sepultados en el esparto o en las esparragueras. Uno no puede ni imaginar el intenso trabajo humano que aquella cultura y aquella raza, que la ignorancia juzga de invasores, dejó sepultado en esta tierra. Ahora, cuando siglos después se contempla este paisaje, uno ve todavía a esos humildes moriscos, como si imaginara esta tierra prístina, en plenitud, sin rastro de abandono, recién salida de su esfuerzo, esmaltada en el sudor.
Sí, he pensado mucho estos días en aquella fecha de 1609. En realidad, he tenido que pensar en el patriarca Ribera, de cuya muerte se cumplen ahora cuatro siglos. Lo he hecho con motivo de una exposición que se puede visitar en el Colegio del Corpus Christi, cuidada con esmerada sabiduría por Daniel Benito y con fotos espectaculares de Mateo Gamón. Ribera, hay que decirlo, no tiene buena fama entre la progresía valenciana. Fuster le colgó el sambenito de castellano invasor que había acabado con los erasmistas valencianos. ¡La miopía de Fuster! En realidad, el viejo patriarca murió deprimido por haber cumplido la orden regia de la expulsión de los moriscos. Era la señal inequívoca del fracaso de su vida como pastor y como obispo. No debemos ser crueles con Ribera. Podemos hacernos cargo de su dolor. Ahora, mientras recuerdo el paseo por la tierra que los moriscos humanizaron con su trabajo, y la veo más abandonada que ellos la dejaron, como si la huella de su ausencia se resistiera a desaparecer, comparto esa tristeza. Y con motivo. En un instante de ese día de domingo, miro al cielo. Los hidroaviones remolineaban sobre nuestras cabezas. Sin duda, iban al pantano de Beniarres. Luego, la noticia. Más de mil hectáreas abrasadas en Benicolet. Podemos comprender el dolor del patriarca Ribera. Echó a muchos que amaban esta tierra. Ahora, nunca sabremos hasta dónde llega la pulsión de los incendiarios.
Al regreso, no quisimos tomar la autovía demasiado pronto. Y lo agradecimos. Al paso por Muro de Alcoi, recordamos lo que ya sabíamos. El 17 de abril se inaugura en la villa un nuevo congreso sobre las posibilidades económicas y sociales del minifundismo. Sin duda, muchos pensarán que Muro se entrega a la moda del gusto por lo pequeño que inventara E. F. Zumacher en los años 70. Nada más lejano de la realidad. El minifundio es la esencia de la economía morisca y no es un azar que la iniciativa venga de Muro, un municipio ejemplar en varias cosas. Y quizá los valencianos, en este año dedicado a Ribera, puedan reencontrar ese alma que todavía guarda el secreto de la tierra, la única que puede salvarla del desconcierto y la disolución. Quizá este sea el valor de compartir el intenso y humano dolor final del patriarca, a los cuatro siglos de su muerte.
dissabte, 9 d’abril del 2011
LLEGIU EL TIRANT (TONI DE L'HOSTAL)
La part primera
transcorre en to heroic
a l'Anglaterra
de Guillem de Varoic.
Oooh, llegiu el Tirant lo Blanc;
oooh, llegiu el Tirant lo Blanc!
Fugint de modes
en la segona part:
Sicília i Rodes,
i guerra en alta mar.
Oooh, llegiu el Tirant lo Blanc;
oooh, llegiu el Tirant lo Blanc!
Constantinoble
i els amors del Tirant:
la part tercera
és molt interessant.
Oooh, llegiu el Tirant lo Blanc;
oooh, llegiu el Tirant lo Blanc!
Mort és segura
i mai arriba tard:
el cavaller Tirant expira
en la quarta i última part.
Oooh, llegiu el Tirant lo Blanc;
oooh, llegiu el Tirant lo Blanc!
transcorre en to heroic
a l'Anglaterra
de Guillem de Varoic.
Oooh, llegiu el Tirant lo Blanc;
oooh, llegiu el Tirant lo Blanc!
Fugint de modes
en la segona part:
Sicília i Rodes,
i guerra en alta mar.
Oooh, llegiu el Tirant lo Blanc;
oooh, llegiu el Tirant lo Blanc!
Constantinoble
i els amors del Tirant:
la part tercera
és molt interessant.
Oooh, llegiu el Tirant lo Blanc;
oooh, llegiu el Tirant lo Blanc!
Mort és segura
i mai arriba tard:
el cavaller Tirant expira
en la quarta i última part.
Oooh, llegiu el Tirant lo Blanc;
oooh, llegiu el Tirant lo Blanc!
diumenge, 27 de març del 2011
DATES DE LA 3a AVALUACIÓ
CURS 1r A BATXILLERAT
PROVES:
1a: 9 i 10 de maig
2a: 31 de maig i 1 de juny
LLIBRE DE LECTURA: 3 de maig
LLIBRETA: 6 de juny
Àngel Guimerà, Terra baixa, Edicions 62 (8,5€)
CURS 1r B BATXILLERAT
PROVES:
1a: 9 i 10 de maig
2a: 30 i 31 de maig
LLIBRE DE LECTURA: 4 de maig
LLIBRETA: 6 de juny
RECUPERACIÓ 1a AVALUACIÓ:
30 de març (16:00h) (JA FETA)
RECUPERACIÓ 2a Avaluació (llibre i matèria):
5 de maig (16:00h)
RECUPERACIÓ 3a AVALUACIÓ (llibre i matèria):
8 de juny (16:00h)
PROVES:
1a: 9 i 10 de maig
2a: 31 de maig i 1 de juny
LLIBRE DE LECTURA: 3 de maig
LLIBRETA: 6 de juny
Àngel Guimerà, Terra baixa, Edicions 62 (8,5€)
CURS 1r B BATXILLERAT
PROVES:
1a: 9 i 10 de maig
2a: 30 i 31 de maig
LLIBRE DE LECTURA: 4 de maig
LLIBRETA: 6 de juny
RECUPERACIÓ 1a AVALUACIÓ:
30 de març (16:00h) (JA FETA)
RECUPERACIÓ 2a Avaluació (llibre i matèria):
5 de maig (16:00h)
RECUPERACIÓ 3a AVALUACIÓ (llibre i matèria):
8 de juny (16:00h)
dilluns, 28 de febrer del 2011
Matèria del segon examen de la 2a avaluació
Unitat 5
Pàgines 135 a 149 (teoria i pràctica)
Per al grup B els entra també des de la pàgina 111 a la 115 (teoria i pràctica).
Pàgines 135 a 149 (teoria i pràctica)
Per al grup B els entra també des de la pàgina 111 a la 115 (teoria i pràctica).
dimecres, 16 de febrer del 2011
Eexercicis per a dilluns (curs 1r B)
Tema 5
Pàg. 136, núm. 4
Pàg. 137, núm. 5, 6 i 7
Pàg. 138, núm. 8
Pâg. 139, núm. 9
Pàg. 136, núm. 4
Pàg. 137, núm. 5, 6 i 7
Pàg. 138, núm. 8
Pâg. 139, núm. 9
dimarts, 8 de febrer del 2011
OBRA D'AUSIÀS MARCH
L'obra ausiasmarquiana està constituïda per cent vint-i-vuit poesies. La majoria dels estudiosos s'han decantat per classificar la seua obra per cicles temàtics. De fet, cada cicle forma una unitat de sentit, així com s'observa una evolució formal i conceptual en els diferents cicles, per la qual cosa s'ha arribat a considerar el còmput total de la seua obra com un immens poema.
Els cants d'amor
En la seua producció l'amor és un tema tan important que arriba a generar-ne d'altres amb entitat pròpia, però sempre com a causa o efecte del primer. En l'obra de March la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència la relació home-dona serà el compost de l'amor sensual (sentits) i l'amor intel·lectual (contemplació i pensament). El nostre autor sols mantindrà de la poesia trobadoresca el fet de dedicar els seus poemes a una dona, a la qual es refereix mitjançant un "senyal" per amagar així el seu nom. Podem dividir aquests cants en cinc senyals que corresponen a cinc etapes en la vida de l'autor.
Plena de Seny
Aquest primer cicle està compost per dinou poemes. Són una mena de diàleg entre l'autor i una dama, "aimia". El poeta proposa a l'amada una relació més madura tant física com intel·lectual, per tal de superar els desitjos de la carn i els problemes espirituals. La dama segueix el seu caràcter passiu i tradicional i no li respon. El poeta se sent fracassat, i presenta una actitud negativa, però continua lluitant i escriu per resoldre els problemes que el turmenten, comença un nou cicle.
Llir entre Cards
Aquest nou cicle consta de trenta-cinc poemes, sembla que dirigits a una altra dona, "dona Teresa". Ara el poeta s'allunya dels aspectes físics de la dona i considera l'amor com una absoluta contemplació com a única possibilitat d'assolir l'amor pur i això el separa de la resta dels hòmens. Davant la resposta negativa de la dama, March pren una activitat violenta i fins i tot se sent culpable perquè la dama s'ha decantat per amar "l'home pec", l'impur, el comú. Tot açò el du a una obsessió per la mort, que esdevé un tema constant en aquest cicle.
Amor, amor
Dotze poemes formen part d'aquest nou cicle. Desenganyat i vell, reconeix que el plaer intel·lectual no és suficient per assolir el plaer complet, l'amor pur. Un dels temes més freqüents és l'enyorança d'èpoques anteriors en les quals ell amava desesperadament. No s'adreça directament a la dama, quan increpa o dialoga, ho fa amb "Amor" personificat.
Mon darrer bé
Comprèn solament dues poesies adreçades, segons sembla, a una sola dama, de la qual s'enamorà quan l'autor ja era vell. Aquest nou amor fa oblidar els mals passats...
[modifica]Oh, foll amor
Està format per deu poemes. El poeta se sent pecador, deshonest i vil i, fins i tot, avergonyit, d'aquí el senyal "foll", que s'oposa a l'amor pur, cantat o desitjat de les poesies anteriors. Demana el perdó de Déu.
Els cants de mort
El tema de la mort no és exclusiu d'aquest cicle, format només per sis poesies dedicades a plànyer la mort d'una sola dona i sense senyal. La destinatària sembla ser la seva segona esposa, Joana Escorna. El poeta, amb una sinceritat molt humana reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d'una dona estimada hi pot ocasionar: el destí de l'ànima, el dolor per l'absència, el record del temps passat. El poeta, fins i tot, se sent culpable de la mort de la seva dona.
La gran dolor que llengua no pot dir
del qui.s veu mort e no sap on irà
(no sab sson Déu si per a si el volrà
o si.n infern lo volrà sebollir) [...]
O cruel mal qui tols la joventut
e fas podrir les carns dins en lo vas!
l'esperit, ple de paor, volant va
a l'incert loch, tement l'eternal dan;
El cant espiritual
Aquest cant, adreçat a Déu, és una llarga oració (224 versos), escrit en segona persona i és considerat com un dels poemes més importants de la literatura en valencià.
El poeta s'hi mostra preocupat per aconseguir el camí de Déu i té por d'ésser condemnat per haver caigut en el "foll amor" de la qual cosa es penedeix, fins i tot demana a Déu que li escurci la vida per no incórrer en més pecats.
Aquí observem el poeta més preocupat per expressar el seu pensament i les seves reflexions més íntimes que per seguir els preceptes de la poètica tradicional. Per això hi utilitza els versos sense rima (estramps), amb la qual cosa la seva expressió esdevé molt més natural que la resta de composicions, feta a base de versos prou durs i aspres, cosa que dificultava la lectura.
Si com los rius que a la mar tots acoren,
Així les fins totes en tu se n'entren.
Puix te conec, esforça'm que jo t'ame:
Vença l'amor a la por que jo et porte.
L'estil
La poesia d'Ausiàs March es mostra d'una banda culta:
Perquè hereta dels trobadors "l'expressió formal" de l'amor: "senhal".
Per l'estil ric, elegant i exacte, lliure de tota servitud lingüística provençal.
I d'altra banda desimbolta sobretot per la utilització del lèxic i la sintaxi populars. Els elements que contribueixen a donar esta sensació són:
La presència constant d'objectes quotidiants (pa, portes, forn...):
«Plena de seny, donau-me una crosta del vostre pa.»
Els paisatges on se situa l'acció són del món medieval/feudal (castells, hostals, ciutats en festes, mar amb vent...):
«Llir entre cards, passions d'Amor fan
Tembre i Fiar estar dins un hostal.»
Personatges que hi apareixen (també del món feudal: soldats, vilets, pobres, lladres, camperols, malalts...).
Sovint el poema és el desenvolupament d'una comparació inicial entre el poeta d'una banda i algun terme militar, marítim, mèdic, etc.
Sol utilitzar increpacions i interrogacions per aconseguir l'aproximació entre l'autor i el lector:
«Hajau dolor de la dolor de mi!»
Influència posterior
L'obra d'Ausiàs Marc, per bé que encara no era impresa, va exercir una influència clara en uns pocs poetes contemporanis, en canvi, per a les generacions posteriors de poetes valencians passà desapercebut. Només el marqués de Santillana el lloava així: gran trovador y hombre de asaz elevado espíritu.
Aquesta situació canviaria amb la publicació per primera vegada dels poemes d'Ausiàs el 1539 a València, a cura de Joan Navarro. Era una edició bilingüe obra de Baltasar de Romaní, reeditada el 1553 a Sevilla, tres reedicions més a Barcelona 1543, 1545 i 1560) i una a Valladolid el 1555 (aquesta incloïa un vocabulari amb la traducció al castellà). El 1579 es publica una edició de la traducció al castellà feta per Jorge de Montemayor.
Joan Boscà llegí amb vertadera passió aquestes publicacions, i aquest entusiasme el contagià al seu amic Garcilaso de la Vega. A partir d'aleshores l'obra ausiasmarquiana serà llegida i admirada pels autors del Siglo de Oro castellà. El Brocense i Quevedo assajaren algunes traduccions, Fray Luis de León i Lope de Vega el citen a les seues obres. L'any 1633 s'edità a França una elegant traducció al llatí obra de l'humanista valencià Vicent Mariner.
La recuperació de l'obra d'Ausiàs no començarà fins a la Renaixença. Destaca la investigació dels poemes d'Ausiàs feta per Amadeu Pagès. Després vindrien les anàlisis de Martí de Riquer, Pere Bohigas, Joan Fuster o Joan Ferraté qui edità les seva obra el 1979. La primera edició de l'obra completa (l'anterior de 1539 era incompleta) d'Ausiàs March feta a terres valencianes data del 1993, obra de Vicent Josep Escartí.
L'obra dels versos d'Ausiàs influencià poetes contemporanis com Josep M. López Picó, Carles Riba i Vicent Andrés Estellés, qui el considerava adust company inseparable.
També els seus poemes s'han musicat. Qui més ho ha fet ha sigut el cantant Raimon, el 1989 publica el disc Raimon canta Ausiàs March on recopila totes les versions dels poemes; en el disc de 1997 Cançons de mai inclogué set composicions d'Ausiàs.
Els cants d'amor
En la seua producció l'amor és un tema tan important que arriba a generar-ne d'altres amb entitat pròpia, però sempre com a causa o efecte del primer. En l'obra de March la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència la relació home-dona serà el compost de l'amor sensual (sentits) i l'amor intel·lectual (contemplació i pensament). El nostre autor sols mantindrà de la poesia trobadoresca el fet de dedicar els seus poemes a una dona, a la qual es refereix mitjançant un "senyal" per amagar així el seu nom. Podem dividir aquests cants en cinc senyals que corresponen a cinc etapes en la vida de l'autor.
Plena de Seny
Aquest primer cicle està compost per dinou poemes. Són una mena de diàleg entre l'autor i una dama, "aimia". El poeta proposa a l'amada una relació més madura tant física com intel·lectual, per tal de superar els desitjos de la carn i els problemes espirituals. La dama segueix el seu caràcter passiu i tradicional i no li respon. El poeta se sent fracassat, i presenta una actitud negativa, però continua lluitant i escriu per resoldre els problemes que el turmenten, comença un nou cicle.
Llir entre Cards
Aquest nou cicle consta de trenta-cinc poemes, sembla que dirigits a una altra dona, "dona Teresa". Ara el poeta s'allunya dels aspectes físics de la dona i considera l'amor com una absoluta contemplació com a única possibilitat d'assolir l'amor pur i això el separa de la resta dels hòmens. Davant la resposta negativa de la dama, March pren una activitat violenta i fins i tot se sent culpable perquè la dama s'ha decantat per amar "l'home pec", l'impur, el comú. Tot açò el du a una obsessió per la mort, que esdevé un tema constant en aquest cicle.
Amor, amor
Dotze poemes formen part d'aquest nou cicle. Desenganyat i vell, reconeix que el plaer intel·lectual no és suficient per assolir el plaer complet, l'amor pur. Un dels temes més freqüents és l'enyorança d'èpoques anteriors en les quals ell amava desesperadament. No s'adreça directament a la dama, quan increpa o dialoga, ho fa amb "Amor" personificat.
Mon darrer bé
Comprèn solament dues poesies adreçades, segons sembla, a una sola dama, de la qual s'enamorà quan l'autor ja era vell. Aquest nou amor fa oblidar els mals passats...
[modifica]Oh, foll amor
Està format per deu poemes. El poeta se sent pecador, deshonest i vil i, fins i tot, avergonyit, d'aquí el senyal "foll", que s'oposa a l'amor pur, cantat o desitjat de les poesies anteriors. Demana el perdó de Déu.
Els cants de mort
El tema de la mort no és exclusiu d'aquest cicle, format només per sis poesies dedicades a plànyer la mort d'una sola dona i sense senyal. La destinatària sembla ser la seva segona esposa, Joana Escorna. El poeta, amb una sinceritat molt humana reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d'una dona estimada hi pot ocasionar: el destí de l'ànima, el dolor per l'absència, el record del temps passat. El poeta, fins i tot, se sent culpable de la mort de la seva dona.
La gran dolor que llengua no pot dir
del qui.s veu mort e no sap on irà
(no sab sson Déu si per a si el volrà
o si.n infern lo volrà sebollir) [...]
O cruel mal qui tols la joventut
e fas podrir les carns dins en lo vas!
l'esperit, ple de paor, volant va
a l'incert loch, tement l'eternal dan;
El cant espiritual
Aquest cant, adreçat a Déu, és una llarga oració (224 versos), escrit en segona persona i és considerat com un dels poemes més importants de la literatura en valencià.
El poeta s'hi mostra preocupat per aconseguir el camí de Déu i té por d'ésser condemnat per haver caigut en el "foll amor" de la qual cosa es penedeix, fins i tot demana a Déu que li escurci la vida per no incórrer en més pecats.
Aquí observem el poeta més preocupat per expressar el seu pensament i les seves reflexions més íntimes que per seguir els preceptes de la poètica tradicional. Per això hi utilitza els versos sense rima (estramps), amb la qual cosa la seva expressió esdevé molt més natural que la resta de composicions, feta a base de versos prou durs i aspres, cosa que dificultava la lectura.
Si com los rius que a la mar tots acoren,
Així les fins totes en tu se n'entren.
Puix te conec, esforça'm que jo t'ame:
Vença l'amor a la por que jo et porte.
L'estil
La poesia d'Ausiàs March es mostra d'una banda culta:
Perquè hereta dels trobadors "l'expressió formal" de l'amor: "senhal".
Per l'estil ric, elegant i exacte, lliure de tota servitud lingüística provençal.
I d'altra banda desimbolta sobretot per la utilització del lèxic i la sintaxi populars. Els elements que contribueixen a donar esta sensació són:
La presència constant d'objectes quotidiants (pa, portes, forn...):
«Plena de seny, donau-me una crosta del vostre pa.»
Els paisatges on se situa l'acció són del món medieval/feudal (castells, hostals, ciutats en festes, mar amb vent...):
«Llir entre cards, passions d'Amor fan
Tembre i Fiar estar dins un hostal.»
Personatges que hi apareixen (també del món feudal: soldats, vilets, pobres, lladres, camperols, malalts...).
Sovint el poema és el desenvolupament d'una comparació inicial entre el poeta d'una banda i algun terme militar, marítim, mèdic, etc.
Sol utilitzar increpacions i interrogacions per aconseguir l'aproximació entre l'autor i el lector:
«Hajau dolor de la dolor de mi!»
Influència posterior
L'obra d'Ausiàs Marc, per bé que encara no era impresa, va exercir una influència clara en uns pocs poetes contemporanis, en canvi, per a les generacions posteriors de poetes valencians passà desapercebut. Només el marqués de Santillana el lloava així: gran trovador y hombre de asaz elevado espíritu.
Aquesta situació canviaria amb la publicació per primera vegada dels poemes d'Ausiàs el 1539 a València, a cura de Joan Navarro. Era una edició bilingüe obra de Baltasar de Romaní, reeditada el 1553 a Sevilla, tres reedicions més a Barcelona 1543, 1545 i 1560) i una a Valladolid el 1555 (aquesta incloïa un vocabulari amb la traducció al castellà). El 1579 es publica una edició de la traducció al castellà feta per Jorge de Montemayor.
Joan Boscà llegí amb vertadera passió aquestes publicacions, i aquest entusiasme el contagià al seu amic Garcilaso de la Vega. A partir d'aleshores l'obra ausiasmarquiana serà llegida i admirada pels autors del Siglo de Oro castellà. El Brocense i Quevedo assajaren algunes traduccions, Fray Luis de León i Lope de Vega el citen a les seues obres. L'any 1633 s'edità a França una elegant traducció al llatí obra de l'humanista valencià Vicent Mariner.
La recuperació de l'obra d'Ausiàs no començarà fins a la Renaixença. Destaca la investigació dels poemes d'Ausiàs feta per Amadeu Pagès. Després vindrien les anàlisis de Martí de Riquer, Pere Bohigas, Joan Fuster o Joan Ferraté qui edità les seva obra el 1979. La primera edició de l'obra completa (l'anterior de 1539 era incompleta) d'Ausiàs March feta a terres valencianes data del 1993, obra de Vicent Josep Escartí.
L'obra dels versos d'Ausiàs influencià poetes contemporanis com Josep M. López Picó, Carles Riba i Vicent Andrés Estellés, qui el considerava adust company inseparable.
També els seus poemes s'han musicat. Qui més ho ha fet ha sigut el cantant Raimon, el 1989 publica el disc Raimon canta Ausiàs March on recopila totes les versions dels poemes; en el disc de 1997 Cançons de mai inclogué set composicions d'Ausiàs.
Presoner, de Jordi de Sant Jordi
Jordi de Sant Jordi:
“Presoner”
Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotmès,
no veig algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de ço qui fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus han fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.
Car pren conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuid de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.
Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.
Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mes Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i·z ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
li qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.
Tornada
Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.
“Presoner”
Deserts d'amics, de béns e de senyor,
en estrany lloc i en estranya contrada,
lluny de tot bé, fart d'enuig e tristor,
ma voluntat e pensa caitivada,
me trob del tot en mal poder sotmès,
no veig algú que de mé s'haja cura,
e soi guardats enclòs, ferrats e pres,
de què en fau grat a ma trista ventura.
Eu hai vist temps que no em plasia res,
ara em content de ço qui fai tristura,
e los grillons lleugers ara preu més
que en lo passat la bella brodadura.
Fortuna vei que ha mostrat son voler
sus mé, volent que en tal punt vengut sia;
però no em cur, pus han fait mon dever
ab tots los bons que em trob en companyia.
Car pren conhort de com sui presoner
per mon senyor, servint tant com podia,
d'armes sobrat e per major poder,
no per defaut gens de cavalleria.
E prenc conhort quan no puc conquerir
haver en res sens que treball no senta,
mas d'altra part cuid de tristor morir
com vei que el món del revers se contenta.
Tots aquests mals no em són res de sofrir
en esguard d'u qui el cor me destenta
e em fai tot jorn d'esperança partir:
com no vei res que ens avanç d'una espenta
en acunçar nostre deslliurament,
e més que vei ço que ens demana Sforça
que no sofir algú raonament,
de què llangueix ma virtut e ma força.
Per què no sai ni vei res al present
que em puixa dar en valor d'una escorça,
mes Déu tot sol, de qui prenc fundament
e de qui fiu, i·z ab qui mon cor s'esforça;
e d'altra part del bon rei liberal,
qui em socorrec per gentilesa granda,
li qui ens ha mès del tot en aquest mal,
que ell me'n traurà, car soi jus sa comanda.
Tornada
Reis virtuós, mon senyor natural,
tots al present no us fem altra demanda,
mas que us record que vostra sang reial
mai defallí al qui fos de sa banda.
diumenge, 30 de gener del 2011
Matèria del primer examen de la 2a avaluació
Unitat 3
Pàgines 80 a 85 (teoria i pràctica)
Pàgines 96 a 98 (pràctica)
Unitat 4
Pàgines 105 a 115 (teoria i pràctica)
Pàgines 80 a 85 (teoria i pràctica)
Pàgines 96 a 98 (pràctica)
Unitat 4
Pàgines 105 a 115 (teoria i pràctica)
dimarts, 25 de gener del 2011
Apunts sobre Bernat Metge
Valter e Griselda.
1388
Valter e Griselda és el nom amb que és coneguda la traducció que Bernat Metge fa del Griseldis, epístola llatina de Petrarca, que alhora és traducció de la darrera novel•la del Decameró.
Apologia.
1395
Diàleg literari que Bernat Metge deixa tot just començat. En aquest obra s'inspira en el Secretum de Petrarca. L'argument d'aquesta obra inacabada de Metge gira entorn de la defensa enfront de "diverses impugnacions fetes contra veritat". Es tracta d'acusacions personals contra l'activitat administrativa de Bernat Metge, les mateixes que més tard apareixeran, acompanyades d'altres més greus, a Lo somni.
Sermó.
Obra primerenca que no ofereix cap indici de datació. Es tracta d'un poema de 211 versos de codolada on Bernat Metge fa una cínica paròdia d'un sermó moralitzador amb una sèrie de consells càustics i desvergonyits. L'estructura de la petita obra coincideix amb les parts d'un sermó seriós. Comença posant un tema de disertació de la mateixa manera que els predicadors glossen en les seves prèdiques uns versicles de l'Escriptura. El sentit és diàfan: que cadascú segueixi el corrent del seu temps, perquè, si no ho fa es trobarà sol i sense diners.
SERMÓ,Bernat Metge
«Segueixca el temps qui viure vol;
si no, poria's trobar sol
e menys d'argent.»
Per ço que haja bon fonament
nostre sermó 5
digats ab gran devoció:
Ave Maria;
consell-vos que de tot lo dia
no en digats pus.
Lo tema que us be dit dessús 10
és prou notori,
e lloat per lo Consistori
dels grans doctors
e dels solemnes glossadors
de l'Escriptura. 15
Doncs, fets ab sobirana cura
ço que ausirets.
Jarnés alrnoina no farets,
que això us perdríets;
no us confessets, si dir devíets 20
les veritats;
e en dejú missa no ojats
ne begats poc.
Si volets hui haver gran lloc
llagotejats; 25
e privadea no vullats
de dona casta
(molt hom se'n vana qui no en tasta
d'aital vianda).
1388
Valter e Griselda és el nom amb que és coneguda la traducció que Bernat Metge fa del Griseldis, epístola llatina de Petrarca, que alhora és traducció de la darrera novel•la del Decameró.
Apologia.
1395
Diàleg literari que Bernat Metge deixa tot just començat. En aquest obra s'inspira en el Secretum de Petrarca. L'argument d'aquesta obra inacabada de Metge gira entorn de la defensa enfront de "diverses impugnacions fetes contra veritat". Es tracta d'acusacions personals contra l'activitat administrativa de Bernat Metge, les mateixes que més tard apareixeran, acompanyades d'altres més greus, a Lo somni.
Sermó.
Obra primerenca que no ofereix cap indici de datació. Es tracta d'un poema de 211 versos de codolada on Bernat Metge fa una cínica paròdia d'un sermó moralitzador amb una sèrie de consells càustics i desvergonyits. L'estructura de la petita obra coincideix amb les parts d'un sermó seriós. Comença posant un tema de disertació de la mateixa manera que els predicadors glossen en les seves prèdiques uns versicles de l'Escriptura. El sentit és diàfan: que cadascú segueixi el corrent del seu temps, perquè, si no ho fa es trobarà sol i sense diners.
SERMÓ,Bernat Metge
«Segueixca el temps qui viure vol;
si no, poria's trobar sol
e menys d'argent.»
Per ço que haja bon fonament
nostre sermó 5
digats ab gran devoció:
Ave Maria;
consell-vos que de tot lo dia
no en digats pus.
Lo tema que us be dit dessús 10
és prou notori,
e lloat per lo Consistori
dels grans doctors
e dels solemnes glossadors
de l'Escriptura. 15
Doncs, fets ab sobirana cura
ço que ausirets.
Jarnés alrnoina no farets,
que això us perdríets;
no us confessets, si dir devíets 20
les veritats;
e en dejú missa no ojats
ne begats poc.
Si volets hui haver gran lloc
llagotejats; 25
e privadea no vullats
de dona casta
(molt hom se'n vana qui no en tasta
d'aital vianda).
ELOGI DELS DINERS, d'Anselm Turmeda
ELOGI DELS DINERS
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.
Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.
dimarts, 18 de gener del 2011
dimarts, 11 de gener del 2011
DATES DE LA 2a AVALUACIÓ
RECUPERACIONS 1a avaluació:
26 de gener (dimecres): llibre de lectura
2 de febrer (dimecres): matèria-avaluació
EXÀMENS D’AVALUACIÓ (2)
Primer: 15/02/2011(B)
Segon: 08/03/2011 (B)
Primer: 16/02/2011 (A)
Segon: 07/03/2011 (A)
LLIBRE DE LECTURA OBLIGATORI:
14 de febrer (dilluns)(B)
15 de febrer (dimarts) (A)
M. Àngels Anglada, El violí d’Auswitz, Columna.
BONA SORT!
26 de gener (dimecres): llibre de lectura
2 de febrer (dimecres): matèria-avaluació
EXÀMENS D’AVALUACIÓ (2)
Primer: 15/02/2011(B)
Segon: 08/03/2011 (B)
Primer: 16/02/2011 (A)
Segon: 07/03/2011 (A)
LLIBRE DE LECTURA OBLIGATORI:
14 de febrer (dilluns)(B)
15 de febrer (dimarts) (A)
M. Àngels Anglada, El violí d’Auswitz, Columna.
BONA SORT!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)