OBRA D'AUSIÀS MARCH

L'obra ausiasmarquiana està constituïda per cent vint-i-vuit poesies. La majoria dels estudiosos s'han decantat per classificar la seua obra per cicles temàtics. De fet, cada cicle forma una unitat de sentit, així com s'observa una evolució formal i conceptual en els diferents cicles, per la qual cosa s'ha arribat a considerar el còmput total de la seua obra com un immens poema.

Els cants d'amor
En la seua producció l'amor és un tema tan important que arriba a generar-ne d'altres amb entitat pròpia, però sempre com a causa o efecte del primer. En l'obra de March la dona és una persona real, humana i individual i, en conseqüència la relació home-dona serà el compost de l'amor sensual (sentits) i l'amor intel·lectual (contemplació i pensament). El nostre autor sols mantindrà de la poesia trobadoresca el fet de dedicar els seus poemes a una dona, a la qual es refereix mitjançant un "senyal" per amagar així el seu nom. Podem dividir aquests cants en cinc senyals que corresponen a cinc etapes en la vida de l'autor.

Plena de Seny
Aquest primer cicle està compost per dinou poemes. Són una mena de diàleg entre l'autor i una dama, "aimia". El poeta proposa a l'amada una relació més madura tant física com intel·lectual, per tal de superar els desitjos de la carn i els problemes espirituals. La dama segueix el seu caràcter passiu i tradicional i no li respon. El poeta se sent fracassat, i presenta una actitud negativa, però continua lluitant i escriu per resoldre els problemes que el turmenten, comença un nou cicle.

Llir entre Cards
Aquest nou cicle consta de trenta-cinc poemes, sembla que dirigits a una altra dona, "dona Teresa". Ara el poeta s'allunya dels aspectes físics de la dona i considera l'amor com una absoluta contemplació com a única possibilitat d'assolir l'amor pur i això el separa de la resta dels hòmens. Davant la resposta negativa de la dama, March pren una activitat violenta i fins i tot se sent culpable perquè la dama s'ha decantat per amar "l'home pec", l'impur, el comú. Tot açò el du a una obsessió per la mort, que esdevé un tema constant en aquest cicle.

Amor, amor
Dotze poemes formen part d'aquest nou cicle. Desenganyat i vell, reconeix que el plaer intel·lectual no és suficient per assolir el plaer complet, l'amor pur. Un dels temes més freqüents és l'enyorança d'èpoques anteriors en les quals ell amava desesperadament. No s'adreça directament a la dama, quan increpa o dialoga, ho fa amb "Amor" personificat.

Mon darrer bé
Comprèn solament dues poesies adreçades, segons sembla, a una sola dama, de la qual s'enamorà quan l'autor ja era vell. Aquest nou amor fa oblidar els mals passats...
[modifica]Oh, foll amor
Està format per deu poemes. El poeta se sent pecador, deshonest i vil i, fins i tot, avergonyit, d'aquí el senyal "foll", que s'oposa a l'amor pur, cantat o desitjat de les poesies anteriors. Demana el perdó de Déu.

Els cants de mort
El tema de la mort no és exclusiu d'aquest cicle, format només per sis poesies dedicades a plànyer la mort d'una sola dona i sense senyal. La destinatària sembla ser la seva segona esposa, Joana Escorna. El poeta, amb una sinceritat molt humana reflexiona sobre els temes més comuns que la mort d'una dona estimada hi pot ocasionar: el destí de l'ànima, el dolor per l'absència, el record del temps passat. El poeta, fins i tot, se sent culpable de la mort de la seva dona.
La gran dolor que llengua no pot dir
del qui.s veu mort e no sap on irà
(no sab sson Déu si per a si el volrà
o si.n infern lo volrà sebollir) [...]
O cruel mal qui tols la joventut
e fas podrir les carns dins en lo vas!
l'esperit, ple de paor, volant va
a l'incert loch, tement l'eternal dan;

El cant espiritual
Aquest cant, adreçat a Déu, és una llarga oració (224 versos), escrit en segona persona i és considerat com un dels poemes més importants de la literatura en valencià.
El poeta s'hi mostra preocupat per aconseguir el camí de Déu i té por d'ésser condemnat per haver caigut en el "foll amor" de la qual cosa es penedeix, fins i tot demana a Déu que li escurci la vida per no incórrer en més pecats.
Aquí observem el poeta més preocupat per expressar el seu pensament i les seves reflexions més íntimes que per seguir els preceptes de la poètica tradicional. Per això hi utilitza els versos sense rima (estramps), amb la qual cosa la seva expressió esdevé molt més natural que la resta de composicions, feta a base de versos prou durs i aspres, cosa que dificultava la lectura.
Si com los rius que a la mar tots acoren,
Així les fins totes en tu se n'entren.
Puix te conec, esforça'm que jo t'ame:
Vença l'amor a la por que jo et porte.

L'estil

La poesia d'Ausiàs March es mostra d'una banda culta:
Perquè hereta dels trobadors "l'expressió formal" de l'amor: "senhal".
Per l'estil ric, elegant i exacte, lliure de tota servitud lingüística provençal.
I d'altra banda desimbolta sobretot per la utilització del lèxic i la sintaxi populars. Els elements que contribueixen a donar esta sensació són:
La presència constant d'objectes quotidiants (pa, portes, forn...):
«Plena de seny, donau-me una crosta del vostre pa.»
Els paisatges on se situa l'acció són del món medieval/feudal (castells, hostals, ciutats en festes, mar amb vent...):
«Llir entre cards, passions d'Amor fan
Tembre i Fiar estar dins un hostal.»
Personatges que hi apareixen (també del món feudal: soldats, vilets, pobres, lladres, camperols, malalts...).
Sovint el poema és el desenvolupament d'una comparació inicial entre el poeta d'una banda i algun terme militar, marítim, mèdic, etc.
Sol utilitzar increpacions i interrogacions per aconseguir l'aproximació entre l'autor i el lector:
«Hajau dolor de la dolor de mi!»

Influència posterior

L'obra d'Ausiàs Marc, per bé que encara no era impresa, va exercir una influència clara en uns pocs poetes contemporanis, en canvi, per a les generacions posteriors de poetes valencians passà desapercebut. Només el marqués de Santillana el lloava així: gran trovador y hombre de asaz elevado espíritu.
Aquesta situació canviaria amb la publicació per primera vegada dels poemes d'Ausiàs el 1539 a València, a cura de Joan Navarro. Era una edició bilingüe obra de Baltasar de Romaní, reeditada el 1553 a Sevilla, tres reedicions més a Barcelona 1543, 1545 i 1560) i una a Valladolid el 1555 (aquesta incloïa un vocabulari amb la traducció al castellà). El 1579 es publica una edició de la traducció al castellà feta per Jorge de Montemayor.
Joan Boscà llegí amb vertadera passió aquestes publicacions, i aquest entusiasme el contagià al seu amic Garcilaso de la Vega. A partir d'aleshores l'obra ausiasmarquiana serà llegida i admirada pels autors del Siglo de Oro castellà. El Brocense i Quevedo assajaren algunes traduccions, Fray Luis de León i Lope de Vega el citen a les seues obres. L'any 1633 s'edità a França una elegant traducció al llatí obra de l'humanista valencià Vicent Mariner.
La recuperació de l'obra d'Ausiàs no començarà fins a la Renaixença. Destaca la investigació dels poemes d'Ausiàs feta per Amadeu Pagès. Després vindrien les anàlisis de Martí de Riquer, Pere Bohigas, Joan Fuster o Joan Ferraté qui edità les seva obra el 1979. La primera edició de l'obra completa (l'anterior de 1539 era incompleta) d'Ausiàs March feta a terres valencianes data del 1993, obra de Vicent Josep Escartí.
L'obra dels versos d'Ausiàs influencià poetes contemporanis com Josep M. López Picó, Carles Riba i Vicent Andrés Estellés, qui el considerava adust company inseparable.
També els seus poemes s'han musicat. Qui més ho ha fet ha sigut el cantant Raimon, el 1989 publica el disc Raimon canta Ausiàs March on recopila totes les versions dels poemes; en el disc de 1997 Cançons de mai inclogué set composicions d'Ausiàs.