EXERCICIS DE MÈTRICA PER A LES VACANCES DE NADAL

Heu de fer l'anàlisi mètrica de les estrofes en negreta dels poemes següents:

1) MESTER D'AMOR

A Enric Casanoves

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar

i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada

Joan Salvat-Papasseit

2) SÍ COM UN REI, SENYOR DE TRES CIUTATS,...


Sí com un rei, senyor de tres ciutats,
qui tot son temps l’ha plagut guerrejar
ab l’enemic, qui d’ell no es pot vantar
mai lo vencés menys d’ésser-ne sobrats,
ans si al matí l’enemic lo vencia
ans del sol post pel rei era vençut,
fins que en les hosts contra el rei fon vengut
un soldader qui lo rei desconfia;

lladoncs lo rei perdé la senyoria
de les ciutats, sens ulla posseir,
mas l’enemic dues li’n volc jaquir
dant fe lo rei que bon compte en retria
com a vassall, la renda despenent
a voluntat del desposseïdor;
de l’altra vol que no en sia senyor
ne sia vist que li vinga en esment:

llong temps a amor per enemic lo sent,
mas jamés fon que em donàs un mal jorn
que en poc instant no li fes pendre torn
foragitant son aspre pensament;
tot m’ha vençut ab sol esforç d’un cos
ne l’ha calgut mostrar sa potent força;
los tres poders que en l’arma són me força,
dos me’n jaqueix, de l’altre usar no gos.

E no cuideu que em sia plasent mos
aquest vedat, ans n’endure de grat:
si bé no puc remembrar lo passat,
molt és plasent la càrrega a mon dors.
Jamés vençó fon plaer del vençut
sinó de mi, que em plau que amor me vença
e em tinga pres ab sa invisible llença,
mas paren bé sos colps en mon escut.

De fet que fui a sa mercé vengut,
l’enteniment per son conseller pres
e mon voler per alguazir lo mes,
dant fe cascú que mai serà rebut
en sa mercé lo companyó membrar,
servint cascú llealment son ofici
sí que algú d’ells no serà tan nici
que en res contrast que sia de amar.

Plena de seny, vullau-vos acordar
com per amor vénen grans sentiments
e per amor pot ser hom ignocents,
e mostre-ho jo, qui n’he perdut parlar.

Ausiàs March

3) ESTRAMPS
Jus lo front port vostra bella semblança
de què mon cors nit e jorn fa gran festa,
que remirant la molt bella figura
de vostra faç m'és romasa l'empremta
que ja per mort no se'n partrà la forma;
ans quan serai del tot fores d'est segle
cells qui lo cors portaran al sepulcre
sobre ma faç veuran lo vostre signe.

Si com l'infants quan mira lo retaule
e contemplant la pintura ab imatges
ab son net cor, no lo'n poden gens partre
- tant ha plaser de l'aur qui l'environa -;
atressí em pren davant l'amorós cercle
de vostre cors, que de tants béns s'enrama,
que mentre el vei mas que Déu lo contemple;
tant hai de joi per amor qui em penetra!

Així em té pres e lliats en son carçre
amors ardents com si estés en un cofre
tancat jus claus e tot mon cors fos dintre,
on no posqués mover per null encontre.
Car tant és grans l'amor que us hai e ferma
que lo meu cor no es part punt per angoixa,
bella, de vós, ans estai ferm com torres
en sol amar a vós, blanxa colomba.

Bella sens par ab la presençanoble,
vostre bell cors, bell fec Déus sobre totes,
gais e donós lluu plus que fina pedra,
amorós, bells, plus penetrants que estella;
d'on, quan vos vei ab les autres en flota
les jutge menys, si com fai lo carboncles
que de virtuts les fines pedres passa:
vós ets sus lei com l'astors sus l'esmirle.

L'amor que us hai en totes les parts mascles
no foncs jamais en null cors d'hom ne arma,
¿quan no n'amec pus coralment nulls hòmens
tan forta amor com cesta que el cor m'obre?
Mas sui torbats que no fonc Aristòtils
d'amor qui m'art e mos cinc senys desferma,
co'l monjos bos que no es part de la cetl.la
no es part mon cors de vós tant com dits d'ungla.

Oh cors d'honors, net de frau e delicte!
prenets de me pietats, bella dona,
e ne sofrats que's amant-vos peresca,
per què eu vos am mais que nulls homs aferma;
per que us suplei, a vós, que ets le bells arbres
de tots los fruits on valor grans pren sombra,
que em retenyats en vostra valent cambra,
pus vostre sui e serai tant com visca.

Tornada
Mon ric balais: cert, vós portats lo timbre
sus quantes són e'l mundanal registre
car tots jorns naix en vós cors e revida
bondats, virtuts, més que en Pentasilea.

Jordi de Sant Jordi

4) A LA VANITAT DEL MÓN I ENGANY

Si voleu ser discret parlau a pler,
si voleu ser valent mostrau rigor,
si, acàs, voleu ser festejador
digau, tothora, que teniu què fer;

si opinió desitjau de mercader,
tingau en la botiga plata i or
ab sedes i brocats de gran valor,
i pagau a tothom, fins un diner;

si voleu ser llegit tingau memòria,
si voleu ser soldat parlau de guerra
i, si galant, anau com Absalon;

digau que los treballs teniu per glòria
i tindran-vos per sant los de la terra,
que és apariència tot lo de aquest món.

FRANCESC VICENT GARCIA, RECTOR DE VALLFOGONA (1579 – 1623)
(Sonets, Ed. 62, Barcelona, 1979.)

LLIBRE DE LECTURA OBLIGATÒRIA PER A LA 2a AVALUACIÓ

Maria Àngels Anglada, El violí d'Auschwitz, Columna.

Hi ha una edició de butxaca (que deu resultar més econòmica)

Una notícia sobre Ramon Llull (Levante-EMV)

En aquest enllaç trobareu una notícia recent sobre Ramon Llull.

MATÈRIA DE LES DUES PROVES DE LA 1a AVALUACIÓ

PROVA NÚM. 1

Unitat 1

Pàgina 10 a 15 (teoria i pràctica)
Pàgina 16 i 17 (pràctica)
Pàgina 32 a 34 (pràctica)

Unitat 2

Pàgina 41 i 42 (teoria)
Pàgina 45 (pràctica)

PROVA NÚM. 2

Unitat 2

Pàgina 43 a 45 (pràctica)
Pàgina 46 a 49 (teoria i pràctica)
Pàgina 64 (pràctica)

Unitat 3

Pàgina 72 a 79 (teoria i pràctica)

RAMON LLULL: Obra filosòfica i doctrinal

El Llibre de Gentil e los tres savis

El Llibre de Gentil (1274-1276) és una obra apologètica que vol demostrar l'eficàcia del mètode de Ramon Llull en una discussió sobre la veracitat o falsedat de les tres religions del llibre: judaisme, cristianisme i islam. En aquesta obra, un gentil (és a dir, un pagà) es troba tres savis: un jueu, un cristià i un musulmà. Els representants de les tres religions l'il·lustren sobre l'existència d'un únic Déu, sobre la creació i sobre la resurrecció, i cadascú presenta la seva religió perquè el gentil i el lector escullin la que els sembli veritable. El llibre no indica quina religió tria el gentil.
Al llarg de l'obra crida l'atenció l'exposició sistemàtica dels principis de la llei mosaica i de l'islam, que demostra un coneixement notable dels continguts de les dues religions, fet no gaire corrent a l'època de l'autor. A més, la ficció que envolta la narració està bastant desenvolupada i interacciona d'una manera molt subtil amb les argumentacions dels savis.

Arbre de la ciència (Arbor Scientia) és una de les obres més extenses i característiques de Ramon Llull, escrita a Roma entre 1295 i 1296. És una versió en forma enciclopèdica l'Art general o Ars magna destinada a un públic no universitari. L'obra recorre a una analogia comú en ell: la comparació orgànica, en la que cada ciència es representa com un arbre amb arrels, tronc, branques, fulles i fruits. Les arrels representen els principis bàsics de cada ciència; el tronc, l'estructura; les branques, els gèneres; les fulles, les espècies; i els fruits, els individus, els seus actes i les seves finalitats. Aquesta al·legoria vegetal mostra la influència d'Aristòtil.

L’obra està dividida en setze arbres: Catorze arbres principals i dos auxiliars amb una funció complementària.

Arbres principals:
Elemental: estudia la física.
Vegetal: la botànica.
Sensual: biologia.
Imaginari: arts.
Humanitari: antropologia.
Moral: ètica.
Imperial: política.
Apostòlic: eclesiologia.
Celestial: astrologia.
Angelical: angelologia.
Eviterna: escatologia.
Maternal: mariologia.
Cristià: cristologia.
Divinal: teologia.
Arbres auxiliars:
Exemplificat: guia il·lustrativa dels anteriors, als que explica, a base d'exemples, proverbis i refranys.
Qüestionat: es refereix en termes de lògica les qüestions referents als demés.

Tracta d'una discussió entres dues germanes, la ciència i la fe.
Encara que el sistema pugui semblar esquemàtic, els arbres lul·lians, expressen una clara sistematització del coneixement que organitza i simplifica l'estudi de les diverses disciplines tractades.

Llibre de l'orde de cavalleria

En aquesta peça didàctica dels primers anys de la seva producció (va ser escrita entre el 1274 i el 1276), Llull parla de les característiques dels bons cavallers, que han de tenir com a principals objectius desenvolupar l'honor cristià i la noblesa d'esperit, cosa que s'aconsegueix amb una observança estricta de la pietat. A vegades el text és combatiu i agressiu, ja que recomana convertir els fidels amb l'espasa a la mà alhora que se'ls predica la veritat de Crist.
Aquest manual del cavaller cristià va influir en Joanot Martorell a l'hora de redactar Tirant lo Blanc.

RAMON LLULL: Llibre d'Amic e Amat

Llibre d'Amic e Amat

Obra mística de Ramon Llull que forma part del llibre cinquè del Blanquerna (De vida ermitana).
Redactat probablement entre el 1276 i el 1278, fou inclòs posteriorment en el Blanquerna i fou presentat com una obra feta pel protagonista a petició d'un ermità. Consta de 365 unitats molt breus o versicles, alguns dels quals són dialogats. Síntesi de la mística i la filosofia lul·liana, formalment és una mena de llibre de meditació cristiana adreçat als ermitans, de gran valor poètic. És un conglomerat d'antítesis, paradoxes i metàfores, i presenta una gran concentració conceptual. Els elements constitutius són l'Amic (l'home), l'Amat (Crist o Déu) i l'amor, sovint personificat, que sol ésser l'intermediari entre tots dos. El llibre, que reflecteix l'experiència mística personal de Llull, és influït per la Bíblia (particularment pel Càntic dels càntics), la lírica trobadoresca, Iacopone da Todi, la mística augustiniana i l'obra dels sufís hispanomusulmans. A part les versions completes del Blanquerna, del Llibre d'Amic e Amat tot sol hi ha conservats diversos manuscrits: en català, un del s XVI i un altre de copiat el 1646, conservats a Palma. N'hi ha deu versions llatines manuscrites, la més antiga de les qual és del s XIII. N'hi ha, encara, dues versions franceses (s XIV) i una de castellana (s XVI). Hom n'ha fet diverses edicions independents del Blanquerna; entre les catalanes n'hi ha dues d'incompletes, començades el 1886; la primera edició completa és la de Palma del 1904. La primera edició llatina és la de París del 1505, a cura de Lefèvre d'Étaples. De les edicions franceses la més antiga és la de París del 1586. Hom n'ha fet, encara, edicions en castellà, italià, anglès i alemany.
(d'Enciclopèdia Catalana)

Principals figures literàries

a) Al.literació: repetició poètica de determinats sons semblants en la cadena discursiva
b) Paral.lelisme: repetició de la mateixa estructura sintàctica en el poema.
c) Zeugma: la unió (en un mateix sintagma dependent d’una paraula polisèmica) de dos sentits que normalment no haurien d’estar relacionats.
d) Hipèrbaton: presentació d’un ordre sintàctic que contravé alguna forma aceptada comunament.
e) Símbol: objecte, o element en general, que remet a una altra idea o realitat per convenció més o menys figurada.
f) Metáfora: joc de figuració entre dos elements que tenen un punt de relació que el spot fer objecte d’una comparació.
g) Sinècdoque: figura que consisteix a referir-se a un element per una part intrínseca a aquest element.
h) Sinèstesia: una translació qualificativa consistent a confondre els elements sensorials referits a un determinat element.
i) Ironia: figura de pensament consistent a afirmar allò que es vol negar. La interpretació correcta d’una ironia no és el sentit literal de les paraules, sinó soviet el contrari.
j)Personificació: figura retòrica que consisteix a presentar els objectes o els éssers irracionals com a persones que parlen o que tenen qualitats o es comporten com les petrsones. Quan aquests éssers parlen s'anomena PROSOPOPEIA.
k)Comparació: Figura retòrica per la qual un element es compara amb un altre de més conegut per tal de remarcar una qualitat d'aquell. També s'anomena SÍMIL. Quan la comparació es fa no a partir de la semblança sinó de la diferència, s'anomena DISSEMBLANÇA O DISSIMILITUD.
l) Al.legoria: figura retòrica que consisteix a expressar una idea mitjançant una imatge o una successió d'imatges que engloben un sentit directe i un de figurat. Es diferencia de la metàfora per la seua extensió, ja que l'al.legoria pot abastar tota una obra literària. La seua finalitat pot ser tant estètica com didàctica o moral.
ll) Paradoxa: figura retòrica mitjançant la qual un enunciat que en realitat és veritat fa violència al sentit comú, en presentar-se sota una aparença inversemblant, contradictòria o absurda, ja que consta de dos conceptes antagònics.
m) Símbol: Per oposició a indici i a icona, el símbol no manté cap relació objectiva amb l'objecte que designa, sinó que s'hi relaciona només mitjançant una llei (o convenció social arbitrària). Té parentiu amb la metàfora i l'al.legoria.
n) Anàfora: figura retòrica que consisteix a repetir un mateix mot o grup de mots al començament de dos o més versos o enunciats successsius amb la finalitat de reforçar el sentit del mot i donar-li èmfasi.
o) Aposició: procediment gramatical mitjançant el qual un mot o una proposició qualifica un nom (o un pronom) al qual es juxtaposa. Pot ser EXPLICATIVA, quan no aporta cap copncepte nou a l'element que determina; i eSPECIFICATIVA, quan a més d'explicar el mot el completa i el diferencia dels altres del mateix gènere.

Per a pensar

Qui tot ho jutja fàcil, troba la vida difícil.

Lao Tse, filòsof xinès (segle VII-VI aC)

EXERCICI SOBRE LA VARIETAT DIATÒPICA D'UN TEXT

Has de dir si pertany al català oriental o occidental. Justifica la resposta.

Text:

AL LITORAL VALENCIÀ S'HI HAN FET BESTIESES I S'HI RESPIRA LA SENSACIÓ QUE HI PODEN TORNAR

Altea, Calp, Benidorm
19/10/10

DAVID MURILLO BONVEHÍ


Baixant per l'autopista del Mediterrani, passat València, s'observen a banda i banda turons, poblacions petites i paisatges gairebé immaculats que congracien l'espectador amb una visió romàntica del país. Uns quilòmetres més enllà, de nou a prop de la costa, el paisatge es transforma. Apareixen aquí i allà els escenaris dels titulars de premsa dels darrers anys. Grans cicatrius en forma d'urbanitzacions marquen les serralades costaneres. Urbanitzacions, unes encara a mig construir, les altres buides o en estat de quasi abandonament. Moltes d'elles comprades per petits i grans especuladors que entraren a formar part del miratge del creixement perpetu per enxampar-se els dits. En algunes d'aquestes urbanitzacions, m'expliquen, grups nombrosos de nacionalitat i pelatge ben diferent han pactat lloguers o compres com faria una gran superfície, a l'engròs i a preus rebentats.
Afortunadament, Altea, la nostra destinació, continua tenint l'encant que vaig descobrir quinze anys enrere. S'ha construït massivament, reconeixen els meus amfitrions, però el casc antic ha aguantat prou bé. Tot i així, la sobreoferta de pisos ha fet ensorrar els preus. Cap al Nord, des del balcó, veiem Calp i la nova filera de gratacels sobre el mar. Edificis imponents que acaben per fondre's amb la zona de xalets on, diuen, sis mesos a l'any hi viuen milionaris russos. Al Sud d'Altea, s'endevina Benidorm. Una de les ciutats més densament poblades. A l'esquerra del seu nucli antic s'aixeca la zona dels hotels, buits la major part de l'any. A la dreta, l'altre petita Manhattan on es concentren els apartaments turístics, igualment buits gairebé tot l'any.
Les dades del sector no són gaire encoratjadores. A l'Estat espanyol l'habitatge continua sobrevalorat un 17%. A dia d'avui, per a un 8% dels hipotecats, la seva hipoteca val més que la casa on viuen. Es calcula que a finals d'any hi haurà 500.000 hipoteques executades per impagament. Moment que coincidirà amb la fi de les desgravacions a la compra d'habitatge i amb l'enduriment de la regulació comptable que permetia a bancs i caixes mantenir l'estoc de pisos a preus artificialment alts.
Les dades són més negres per a les zones de segona residència, allà on ens trobem. La morositat publicada per al País Valencià (no confondre amb la real) és de les més altes: un 7'5%. A les comarques d'Alacant diuen ben seriosament que caldria l'arribada d'un milió de russos per estabilitzar el preu del mercat immobiliari i reprendre el creixement. En sentir això, costa apartar del cap el referent de Dubai. La ciutat-estat que va arribar a concentrar, en un territori de les dimensions de la província, una quarta part de les grues del planeta.
Per altra banda, els amfitrions expliquen casos com per escriure una novel·la de terror sense sortir de la Marina Baixa. Polítics locals imputats, ajuntaments arruïnats, empresaris fugits. Per damunt de la resta, la història de l'alcalde de Palop assassinat a trets pel seu regidor d'urbanisme. Una narració on no hi falten plans de reordenació urbanística, llibres d'actes desapareguts i execucions planejades a l'estil de Tony Soprano: en un prostíbul de carretera i per còmplices un narcotraficant, un empresari del calçat i dos pistolers txecs. El pitjor no són les bestieses que s'han fet, diuen. És la sensació d'impunitat general que permet pensar que a la mínima oportunitat tot tornarà a aquesta particular normalitat. Com en l'anunci del PP sobre l'Estatut només faltarà afegir: porqué Zapatero lo permite.

(Article extret de l'AVUI+El Punt)

LLISTAT DE LLIBRES DE LECTURA VOLUNTARIS

- Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, (adaptació d’Ismael Torres i
pròleg d’Albert Hauf), ed. Vicens Vives (Col·lecció “Cucanya
Aitana”)
- Anònim, Curial e Güelfa, ed. Bromera
-Ramon Llull, Llibre de les bèsties, ed. Bromera
- Francesc de la Via, El llibre de fra Bernat, ed. Laertes (excepte
l’apèndix)
- Àngel Guimerà, Terra baixa, La Caixa- ed. 62 o ed. Barcanova
- Narcís Oller, L’escanyapobres, ed. 62 (“El Garbell”)
- Narcís Oller, Pilar Prim, ed. Selecta-Catalònia
- Albert Salvadó, Jaume I el Conqueridor. El punyal del sarraí, ed. Columna.
- Silvestre Vilaplana, Les urpes del diable, ed. Marfil.
- Juan Fran Ferrándiz Pascual, Secretum templi, ed. Marfil
- Chrétien de Troyes, El cavaller de la carreta, ed. Bromera.
- Silvestre Vilaplana, Les cendres del cavaller, ed. Bromera.
- Joan Torró, El justícia, ed. Bromera
- Silvestre Vilaplana, L’anell del pescador, ed. Barcanova
- Isabel Clara Simó, Júlia, ed. Bromera o ed. Tres i quatre
- Joan Perucho, Les històries naturals, ed.62 butxaca
- Ferran Torrent, Judici final, ed. Columna
-Prudenci Bertrana, Josafat, Editorial Barcanova.

EXERCICI SOBRE LA VARIETAT D'UN TEXT

Has de dir a quina varietat lingüística (oriental o occidental) pertany el text publicat a Levante-EMV fa uns dies. Raona la resposta. El text el tens a continuació:


"No volem fer política"

Josep Miquel Bausset


Cada any, quan s´acosta el 9 d´Octubre, en ve a la memòria aquesta resposta que, repetidament, ens donen els rectors que no volen utilitzar la nostra llengua a la litúrgia. Com si utilitzant el castellà sempre no fóra també una manera de fer política! Desgraciadament, de res valen les exhortacions del Vaticà II, pel que fa a la introducció del valencià a la catequesi, a la predicació, als arxius parroquials i a la litúrgia. «Nosotros no hacemos política», ens repeteixen. I es queden tan tranquils.

Però davant d´això, no és fer política el document de la Conferència Episcopal Espanyola «Orientaciones morales ante la situación actual de Espanya», del 23 de novembre de 2006? En l´apartat «Nacionalismos y exigencias morales», després d´admetre que l´Església reconeix «en principio» la legitimitat de les posicions nacionalistes que pretenen modificar la unitat política de l´Estat, el document deia: «Si la coexistencia cultural y política ha producido un entramado de relaciones (entre els pobles d´Espanya), ¿qué razones justifican la ruptura de estos vínculos?». No és això una prova molt concreta de fer política?

O no era també una posició política la Instrucció «Valoración moral del terrorismo en Espanya» del novembre del 2002? Només un paràgraf d´aquesta Instrucció ja mostra ben clarament la política que propugnaven els bisbes: «Las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir sobre su propio destino.... resulta moralmente inaceptable que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en conseqüencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad». No és això (torne a repetir-ho) una manera de fer política?

Fa uns dies, el senyor Rajoy feia l´ofrena del PP a Sant Jaume. Les seues paraules deixaven ben clares les intencions davant l´apòstol: «España busca una senda de unidad que la haga fuerte frente a las adversidades... la gran convicción de los hombres y mujeres del Partido Popular es que España es una realidad, una historia y un futuro comunes». Això no és fer política? Ara resulta que el valencià a l´Església no es pot utilitzar, perquè seria fer política, però les orientacions de la Conferència Episcopal o l´ofrena de Rajoy davant l´apòstol Sant Jaume, o la que va fer el rei el juliol passat, això no és fer política! Per no parlar de l´himne d´Espanya, que, per indicació dels capellans, les bandes toquen a l´entrada i eixida de les processons!

Quan entendran els nostres rectors les paraules del papa Joan Pau II, a l´encíclica Slavorum Apostolici: «Tot home i tota nació, tota cultura i civilització tenen una funció pròpia a desplegar, i un lloc propi en el pla de Déu i en la història de la salvació»? Davant del 9 d´Octubre, els cristians valencians ens preguntem per què encara no podem adreçar-nos a Déu en la llengua del País! Com podem demanar als missioners que van a l´Àfrica o a l´Àsia que entenguen el poble que van a servir si els rectors valencians no introdueixen la nostra llengua (la que parlen cada dia amb la gent!) a les celebracions? Resar en valencià és fer política? Que m´ho expliquen, perquè no ho puc entendre. Per cert: quan començarem els valencians (i en primer lloc els preveres i els seminaristes) a salvar la revista Saó?

Monjo de Montserrat

Trets distintius entre català oriental i català occidental

En aquest enllaç trobareu els trets distintius de les dues varietats de la nostra llengua.

I en aquest enllaç també trobareu els trets distintius entre català oriental i català occidental.

Els parlars catalans

Dins el marc de la unitat evident del domini lingüístic català, palesa a tots els nivells de la llengua, la notable cohesió lexical, semàntica, fonètica, morfològica i, sobretot, sintàctica del català ha fet que a l'hora d'establir els factors principals de diferenciació dialectal hom hagi hagut de recórrer al diferent tractament d'un fenomen (de rendiment indubtable) tanmateix comú a tot el domini: el relaxament del vocalisme àton (amb l'ajuda a voltes d'altres fenòmens morfològics, d'un rendiment molt menor).

El fet que es tracti, fonamentalment, d'una qüestió de grau fa que les diferents realitzacions dialectals no arribin mai a dificultar la normal comprensió interdialectal, que és accessible àdhuc als parlants menys cultivats.

Hom pot, doncs, distingir dos grans grups de varietats diatòpiques: el català occidental i el català oriental.

Els parlars occidentals només neutralitzen en la mateixa circumstància les vocals e tancada i e oberta en e tancada (i a i e àtones en a, en posició inicial de mot), i o tancada i o oberta en o tancada (amb algunes excepcions que els aproximen als fets orientals).
El bloc occidental integra el català nord-occidental i el català meridional.

Els parlars orientals neutralitzen, en posició àtona, les vocals a, e tancada i e oberta en e neutra (a excepció, però, de l'alguerès, que ho fa en a), i o tancada i o oberta en u (a excepció del mallorquí, que ho fa en o tancada).
Pertanyen al bloc oriental el català central, el català insular, el català septentrional i el català alguerès.

La isoglossa de la distinció entre a i e àtones, que hom pot prendre com a partió principal entre els dos grups, segueix una línia que deixa com a localitats extremes pel cantó oriental Montellà, Sant Llorenç de Morunys, Solsona, Riner, Pujalt, Sant Guim, Santa Coloma de Queralt, Conesa, Senan, Vimbodí, Argentera i Mont-roig. Prop d'aquesta isoglossa i aproximadament paral·lela a ella (però notablement decantada cap a ponent en acostar-se al País Valencià) corre la de la distinció entre o i u àtones, deixant entre les dues una zona de transició, eixamplada de vegades per altres fenòmens de tipus morfològic principalment.

LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

A) VARIETAT HISTÒRIQUES o DIACRÒNIQUES
B) VARIETATS GEOGRÀFIQUES O DIATÒPIQUES
C) VARIETATS SOCIALS O DIASTRÀTIQUES
D) VARIETATS FUNCIONALS O DIAFÀSIQUES

A) Les varietats històriques o DIACRÒNIQUES afecten bàsicament la història de la llengua. Totes les llengües han anat evolucionant a través del temps, i cada època es defineix per l’ús d’uns elements característics, encara que l’evolució de la llengua és molt lenta. Fins i tot, hi ha trets que singularitzen la llengua emprada per les generacions més joves en oposició a d’altres que caracteritzen la parla de les generacions de més edad. També en aquest cas, encara que el tema no ha estat gaire estudiat, podríem parlar de varietats diacròniques: la varietat juvenil i la varietat senil de la llengua actual.

B) Les varietats geogràfiques o DIATÒPIQUES són una altra de les diversitats existents en tota llengua. Aquestes divergències vénen donades per la relació que s’estableix entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals comàrteixen unes característiques lingüíastiques comunes que les diferencies d’altres grups que habiten altres territoris de la mateixa llengua.

C) Les varietats socials o DIASTRÀTIQUES són aquelles que caracteritzen els diversos estrats o grups sòcio-culturals que componen tota societat lingüística. És evident que no parlen igual els botiguers que els economistas, encara que tots dos grups tracten el tema del comerç. Les varietats diastràtiques són també anomenades DIALECTES SOCIALS perquè els trets distintius que els caracteritzen són compartits pels membres de grups professionals, tècnics, socials, etc. En aquest sentit es pot parlar de dialectes o argots propis dels estudiants, dels metges, etc.

D) Els dialectes funcionals, també anomenats varietats DIAFÀSIQUES, estan determinades per les funcions concretes del discurs lingüístic en cada tipus de situació d’ús. Aquestes es vinculen a les funcions lingüístiques concretes. Així, mentre que els diversos funcionaris d’una institución poden emprar, a l’hora d’intercomunicar-se, unes variants lingüístiques diastràtiques pròpies de la seua peculiar parla, sols el vocabulari estructe de la funció administrativa pertany a la varietat diafásica.

És evident que no emprem la mateixa manera de parlar –el mateix registre lingüístic- quan parlem col.loquialment amb amics i parents amb els quals ens uniesen lligams afectius forts, que quan ho fem amb desconeguts o quan ens trobem en una situació comunicació més formal (discursos acadèmics, diàlegs erudits, exàmens, etc.)

CRITERIS D'AVALUACIÓ

Exàmens: 8 punts a raó de dos exàmens per avaluació.

Classe: exercicis i intervencions voluntàries, 1 punt per avaluació.

Llibres: lectura obligatòria: 1 punt per avaluació.

Lectures voluntàries: 1 punt cadascuna de màxim, exàmens orals i intervencions correctes, llengua estàndard, avaluació oral. No hi ha límit de lectures per avaluació però s'ha d'aconseguir un mínim de 3 punts de mitjana als exàmens per a poder puntuar les lectures obligatòries. No s'hi val sumar les notes de classe i lectura obligatòria per a aconseguir el 3 i després sumar les voluntàries.

Actitud de treball: la llibreta no compta. Només la presentació a classe VOLUNTÀRIA dels exercicis proposats. En cas d'estar bé sumen positius.

ORTOGRAFIA: Les faltes d'ortografia no suspenen ni baixen la nota. Suspenen l'avaluació i la nota queda guardada fins que el següent examen tinga els mínims. Així fins a setembre. I recordeu que no podeu passar del 3% de faltes sobre text escrit.

DATES DE LA 1a AVALUACIÓ

Avaluacions:
1a: 16/12
2a: 24/03
3a: 16/06


EXÀMENS D’AVALUACIÓ (2)

Primer: 26/10/10 (B)
Segon: 30/11/10 (B)
Primer: 27/10/10 (A)
Segon: 1/12/10 (A)

LLIBRE DE LECTURA OBLIGATORI:

8/11/10 (dilluns)

Enric Valor, L’ambició d’Aleix, Tàndem edicions.

RECUPERACIÓ LLIBRES DE LECTURA:
18 de maig a les 16h00

València: llengua i literatura

Aquest bloc pertany als grups A i B del curs 1r bat. de l'IES Ausiàs March de Gandia (Safor)